Arquitectura militar

Es redueix a la pròpia vila closa, composta per tres torres circulars, dues d’elles de període alt medieval, datables entre els segles X i XI i una d’època baix medieval. Totes elles modificades i refortificades durant el període de la Guerra de Pallars contra les forces de Ferran el Catòlic (1484). Relacionats amb aquestes torres, els diferents portals d’entrada que defensaven la població d’atacs. Tot aquest conjunt, inclosa l’arquitectura civil interior han estat classificades com a BCIN (Bé Cultural d’Interés Nacional) amb el codi número (R.I.) – 51 – 0006464 – 00000, amb data 8/11/1988 (data de declaració 5/5/1949).

Arquitectura religiosa

Formant un cinturó espiritual que protegia d’epidèmies, tempestes i d’altres calamitats el poble s’alçaven 6 ermites i una església que havia esdevingut parroquial fins el segle XVII. D’aquestes ermites només n’hi resten, en diferents graus de conservació, quatre, dos de les quals d’època romànica (Sant Cebrià i Sant Roc, la primera en constant degradació i la darrera restaurada darrerament), i dos més de construcció més moderna, si bé documentades en època medieval (Sant Pere Màrtir i Sant Clem, la primera restaurada i la darrera en runes). De les ermites de Santa Margarida i Sant Sebastià només es coneix la seva ubicació aproximada. De totes aquestes ermites Sant Cebrià és la que té més interès històric. Coneguda des del segle XII va mantenir ininterrumpidament un ermità fins la seva definitiva desaparició a inicis del segle XX. Actualment està en ruïnes, encara que es poden observar les restes d’una nau i de l’absis de l’església.  Sant Pere Màrtir, malgrat no tenir cap interès arquitectònic, ha mantingut l’aplec anual, possiblement per tractar-se del sant encarregat de protegir al poble de les tempestes i pedregades.

L’església de Sant Pere, que va esdevenir parroquial fins una data indeterminada del segle XVII o principis del XVIII (la darrera notícia d’existència del castell que s’ubicaria possiblement on actualment s’alça l’església parroquial de Nostra Senyora del Coll és de 1628 i el primer cop que aquesta apareix com a parroquial és el 1758) és un edifici romànic del qual només en resta la capçalera. Aquesta va ser enderrocada parcialment l’any 1841 quan, per reial decret es prohibeix enterrar a l’interior de la població, el cementiri es trasllada a aquest indret.

Originàriament seria un edifici de tres naus encapçalades per tres absis semicirculars i decorada interiorment per capitells esculpits amb motius vegetals i d’altres ornaments.

Una altra església romànica s’alça dins el municipi. L’antiga església parroquial de Sant Bàrbara de Sensui és un edifici d’una sola nau, coberta de volta de canó de perfil apuntat, encapçalada per un absis semicircular flanquejat per dues absidioles enfrontades, a modus de braços d’un transepte, de planta rectangular, la qual cosa fa que es tracti d’un edifici amb una tipologia constructiva d’època romànica força singular. La primera menció de l’edifici és de l’any 1043.

El darrer exponent d’arquitectura religiosa és, sens dubte, l’església parroquial de la Mare de Déu del Coll. Aquest és un edifici bastit entre els segles XVII-XVIII d’una nau central i dues laterals que alberguen les capelles, coberta amb volta d’arista. Té una planta trapezoidal i l’altar s’eleva per sobre del carrer mitjançant un túnel obert al carrer Bon Jesús. Possiblement aquesta planta irregular i la característica situació del presbiteri és deguda a l’aprofitament d’elements arquitectònics i estructurals de l’antic castell. Originàriament estava coronada per un campanar d’espadanya que fou sustituit per l’actual campanar de torre l’any 1880.

Arquitectura civil

Les cases

Molta de l’arquitectura civil que trobem a Salàs es troba directament relacionada amb la vida de l’interior de la població, és a dir, dins aquell cercle fortificat. En aquest punt podem inventariar com a patrimoni arquitectònic tant les cases senyorials, fàcilment reconeixibles pels distintius que encapçalen les portes (Llari, Lladós, Monsó, ...) i construïdes amb pedra ben escairada lligada amb argamassa de calç, com les cases populars, sense una tipologia constructiva clara, amb maçoneria unida amb fang o argamassa molt pobre. Algunes es distingeixen pels elements annexats envers l’exterior, com voladissos (a diferència de les més importants, amb porxos o túnels que uneixen dos cases). Un bon exemple d’aquest tipus d’arquitectura seria la casa situada a la plaça del Forn Vell núm.1, on l’element voladís està construït amb talpial i llates de fusta.

El porxos

En tercer lloc podem catalogar com a arquitectura civil de l’interior de la vila closa els porxos que encara es conserven al carrer Sant Pere i a la Plaça del Mercat. La majoria d’aquests els podem datar del segle XVII, malgrat haver-hi alguns de més antics, possiblement del segle XV-XVI, i d’altres més moderns, probables remodelacions d’altres més antics, avui desapareguts.

A finals del segle XIX van desaparèixer alguns dels porxos que s’alçaven al carrer Sant Cebrià Alt, els quals van acabar d’enderrocar-los durant els anys 60 del segle XX. Les mesuren higinicistes del XIX i la nova maquinària agrícola dels anys 60 en foren les causes.

© 2018 Ajuntament de Salàs de Pallars